.



4s comentaris

No és el que sembla

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles!! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.



4s comentaris

Homenatge a Xoxo Wà

Ara m’ha vingut al cap el dia que un professor irlandès ens va dir:

-no us sembla una gran ironia que hagin decidit posar càmeres de vigilància a la plaça Xoxo Wà de Barcelona?

No vaig poder evitar alçar el cap d’aquella manera tan delatora. Ni valia la pena dissimular, el meu astorament era gros. Xoxo Wà? Barcelona és una ciutat sorprenent, però… fins al punt de dedicar una plaça a un sioux? Perquè Xoxo Wà havia de ser el nom d’un sioux i no em donava la gana d’imaginar cap hipòtesis més compromesa.

Va ser al cap de moltes penalitats que el meu enteniment va construir la següent seqüència:

Xoxo Wà, XorxorWà, Georx Orwà, George Orwell!

Després la gent es pregunta per què no m’interessa l’anglès. És estrany que em resulti una llengua malsonant?



3s comentaris

no vens?

L’estètica em pot. Si fos un home, m’acusarien de frívol. Si us plau, torna aviat. Que els vents et siguin favorables.

6s comentaris

enrajolada

avui m’amago…

2s comentaris

Bécquer era un blocaire

 Uale, Bécquer tenia bloc i ningú no ho sabia!:

 

¡Yo no sé si ese mundo de visiones

vive fuera o va dentro de nosotros;

pero sé que conozco a muchas gentes

a quienes no conozco!

3s comentaris

posem-hi cara

Avui fa just un any, amb la Menxu agafàvem el tren direcció a Sabadell. Jo ja coneixia el Vladimir i la Lu, però ella encara no. Li vaig demanar com se’ls imaginava. Ens acostumem a divertir en els trajectes en tren (oi, Menxu?). Sense donar-li cap pista, va posar orelles i pentinat, calçat i forma, color i so, als dos personatges internautics. Com que la cosa prometia, vaig recordar que sempre porto una llibreta i un llapis al damunt. Els hi vaig allargar mentre li demanava si en podia fer un dibuix i… tara ta tan! Tot i els sotracs del tren, els resultats van ser… :


No, Vladi, no et demanarem que posis aquest dibuix al perfil del facebook, però has de reconèixer que les ulleres li van quedar clavades! I què dir, de la Lu? Tots sabem que allà on vagi és una dona amb una forta presència!

L’altre dia em va tornar a caure sota els ulls aquest dibuix que ja tenia esborrat i em vaig fer un tip de riure. La Menxu me’l va escanejar engrescada. Celebro poder-los-hi ensenyar justament avui. Celebro també, tenir bon ull amb la gent que em rodeja, la gent que em construeix sense pretendre-ho. Gràcies a ells dos, ara una mica més convençuda, una mica més lera, una mica més verda, una mica millor.

Des de Terra d’Escudella, un gran somriure per a tots dos!

3s comentaris

posem-hi cara

Avui fa just un any, amb la Menxu agafàvem el tren direcció a Sabadell. Jo ja coneixia el Vladimir i la Lu, però ella encara no. Li vaig demanar com se’ls imaginava. Ens acostumem a divertir en els trajectes en tren (oi, Menxu?). Sense donar-li cap pista, va posar orelles i pentinat, calçat i forma, color i so, als dos personatges internautics. Com que la cosa prometia, vaig recordar que sempre porto una llibreta i un llapis al damunt. Els hi vaig allargar mentre li demanava si en podia fer un dibuix i… tara ta tan! Tot i els sotracs del tren, els resultats van ser… :


No, Vladi, no et demanarem que posis aquest dibuix al perfil del facebook, però has de reconèixer que les ulleres li van quedar clavades! I què dir, de la Lu? Tots sabem que allà on vagi és una dona amb una forta presència!

L’altre dia em va tornar a caure sota els ulls aquest dibuix que ja tenia esborrat i em vaig fer un tip de riure. La Menxu me’l va escanejar engrescada. Celebro poder-los-hi ensenyar justament avui. Celebro també, tenir bon ull amb la gent que em rodeja, la gent que em construeix sense pretendre-ho. Gràcies a ells dos, ara una mica més convençuda, una mica més lera, una mica més verda, una mica millor.

Des de Terra d’Escudella, un gran somriure per a tots dos!

Comentaris tancats a posem-hi cara

el simi engabiat

En el llibre L’encantador, de Nabòkov, hi he trobat una nota de l’autor que diu això mateix:

El primer i lleu batec de Lolita el vaig experimentar a finals del 1939 (…) el provocà en certa manera una notícia del diari sobre un simi que, al Jardin des Plantes, havia esbossat el primer dibuix al carbó que mai hagi fet un animal, després de ser instigat amb afalacs durant molts mesos per un científic: l’esbós representava els barrots de la gàbia de la malaurada criatura.

que algú m’ho expliqui, si us plau

3s comentaris

Mèryn i Pèppin (divendres de tardor, a la tarda)

Quan cau la nit i les siluetes dels arbres es converteixen en feres ferotes, Mèryn i Pèppin tornen a casa. S’espolsen els peuets peluts a l’entrada i deixen els cistells plens a vessar a sobre el marbre de la cuina. Tot saltironejant, despleguen les tovalles com una vela i en un moment de no res ja tenen la taula parada. Dos cassons de fusta, dues ganivetes, no hi poden faltar els tomàquets, l’oli i les llesques de pa. Pèppin encén el foc i comença a preparar les menges que cou davant de la llar. Mèryn cantusseja i balla un sirtaqui. Pèppin rondina: vol sentir les notícies. Mèryn es posa les mans davant de la boca i riu, el seu somriure és un secret entre ella i nosaltres. Al cap d’un segon, no es pot estar de tornar a ballar el sirtaqui. Pèppin s’aixeca sulfurat i se la carrega a l’esquena com si fos un vedell de llet. Mèryn lluita. Pèppin la llança sobre els coixins de vellut. Mèryn es deixa guanyar. Pèppin es deixa perdre.


Quan l’olor del sopar omple tots i cadascun dels racons de la casa, s’entaulen. Encara que no faci polit, parlen amb la boca plena. S’expliquen històries on la realitat i la ficció s’agafen tan fort de bracet que no endevinaríeu quina és l’una i quina és l’altra. En acabat, és l’hora de la partida. S’enfaden i riuen.  Els agafa la son. Uuuuuhhhaaaaaaaà, s’encomanen els badalls i una rialleta múrria. Llaminers, es freguen les mans. Mèryn s’aixeca de la taula. Torna amb un frasconet i dues culleres. Descargola el tap. El sucre xerrica. Mèryn omple les dues culleres. A tots dos se’ls acluquen els ulls mentre degusten el xarop de poma.


És hora de capbussar-se sota la flassada. Les feres ferotes miren com es tanca l’última flameta a l’altra banda de les finestres. S’agombolen al voltant de la casa i descansen. Bona nit, Mèryn i Pèppin, ssshhhht, bona nit…

5s comentaris